En el Feu de l'ermitatge

Una revelació enlluernadora. En el desè aniversari de la mort de Miquel Bauçà, la poesia està d'enhorabona. En el Feu de l'Ermitatge (premi Miquel de Palol 1993), inèdit fins avui, és un moment crucial en la trajectòria poètica de Miquel Bauçà: ve just després d'El crepuscle encén estels (1992) i abans d'El Canvi (1998). Ho diu Entic Casasses a l'epíleg amb què es tanca aquesta edició: «En el Feu de l'Ermitatge, que és l'obra immediatament anterior al Canvi, s'hi tracta del que n'he dit poesia poesia. Per mi és el punt més alt del Bauçà poeta, i això ja és dir molt». I encara: «Si el Feu, per les dimensions de l'obra, per la grandària inabastable, fantàstica, de la contrada que presenta, per la unitat de lloc i en bona part també de personatges, començant per aquesta mena de cor de tragèdia que són els habitants del Feu (els feuencs i les feuenques), es pot dir que és una obra èpica, s'hi ha d'afegir que és una èpica presentada en forma de poemes lírics: 329 píndoles líriques d'alta tensió i cadascuna amb una entitat pròpia suficient per presentar-se com el que són: 329 poemes, 329 senyors poemes». Una obra com se n'han escrit molt poques. Una revelació enlluernadora. En el desè aniversari de la mort de Miquel Bauçà, la poesia està d'enhorabona.