Que tot sigui com no ha estat mai

És normal créixer entre desenes de llunàtics? Per al nen protagonista d'aquesta novel·la, el fill del director d'un hospital psiquiàtric, sí. De fet, al llarg de la seva curta vida no ha conegut res més. Enmig de les baralles amb els seus germans, Joachim es passa la infantesa mirant de cridar l'atenció del seu admirat i brillant pare. L'únic moment en què és realment feliç és quan un pacient gegantí el puja a les espatlles i junts corren pels jardins de l'hospital. En aquesta obra autobiogràfica —"inventar significa recordar", diu en un moment donat el protagonista—, bojament entretinguda, increïblement divertida i profundament trista, Joachim Meyerhoff ens parla d'una família normal que viu en un lloc estrany i dels seus esforços per mantenir-se unida. Amb humor i una tendresa gens complaent, ens parla de la infantesa i la seva pèrdua, de l'enyorament que persisteix i, sobretot, de la memòria, l'única que és capaç de produir una història tan vital i enlluernadora com aquesta.